Hamacoteca
Dichosa la suerte la del que está sentado en la habitación silenciosa de una casa familiar, rodeado de objetos tranquilos y sedentarios (...) Estar sentado y mirar un cálido reguero de sol de la tarde, y saber muchas cosas sobre los jóvenes del pasado y ser poeta. Y pensar que yo podría haber llegado a ser un poeta así... (...) en una de esas casas de campo cerradas (...). Hubiese vivido con mis cosas antiguas, retratos de familia, libros y habría tenido una butaca, (...) Nada más que un libro (...) Habría escrito mucho, pues habría tenido muchos pensamientos y recuerdos de muchas gentes.
Rainer Maria Rilke, los apuntes de Malte Laurids Brigge
Hamaca: xarxa que, suspesa horitzontalment pels seus dos extrems en dos arbres, estaques, etc., serveis com a llit gronxador, etc.
Diccionari General de la LLengua Catalana
 |
| BC Architects. Biblioteca de Muyinga, Burundi. 2012 |
La biblioteca infantil és una peça especial en el conglomerat de seccions d'una biblioteca pública: és l'única àrea segregada per usuaris (imagineu dir "àrea adults", "àrea ancians", "espai femení") així com en el mapa d'equipaments i possibilitats a la infància i la família: és un recurs d'oci, educatiu o cultural? La típica classificació arquitectònica i sociològica d'espais, la que diferencia entre el "primer espai" - la casa -, el "segon espai" - la feina - i el "tercer espai"- l'oci-, grinyola en el cas de la biblioteca infantil.
Enlloc se sent com a casa... i concretament com "al sofà de casa". La casa és l'espai de la privacitat, és cert, però també el de la intimitat més intensa i el de la confiança, del descans i la tranquil·litat. Un resguard de l'espai exterior, que si bé ja no és aquella jungla de la que es protegia el Malte de Rilke, sí que és difícil de controlar i més per un infant. A casa el temps s'alenteix, els sorolls s'esmorteeixen i el movinent s'atura, exactament com observava el personatge de Rilke en l'únic lloc de París que podia considerar casa seva: la biblioteca. Les recomanacions bàsiques dels bibliotecaris són la de considerar la biblioteca una segona casa que s'assimili a la primera, la domèstica, en paràmetres de comoditat i quotidianitat. L'arquitectura hauria de convertir la biblioteca en una "comodoteca", que va més enllà del mobiliari, que també, i se situa en la sensació de benestar corporal i plaer mental. I és que a vegades ens passem, i els infants es passen, la tarda sencera al sofà (estirats, asseguts, cap per avall...) i altres cops tan sols ens hi asseiem 15 minuts cada dia. Les nostres biblitoeques infantils estan enfocades a usuaris diaris de poc més de 15 minuts? Podrien els infants dibuixar estirats al terra o a sobre d'una catifa mentre la resta de la família fa altres activitats com un diumenge a la tarda qualsevol?
 |
| BC Architects. Biblioteca de Muyinga, Burundi. 2012 |
El segon dels espais tradicionals, el de la feina, és el que pels infants correspon al de l'escola (bàsicament pels horaris i per la càrrega simbòlica). A l'escola un hi va per aprendre, diuen, però el que cada cop és més cert, i així ho indiquen les noves pedagogies, és que l'ensenyament, l'educació i l'aprenentatge sovint discorren per canals diferents... És simptomàtica l'extensa bibliografia de la relació entre la biblioteca pública i la biblioteca escolar, i quin paper ha de tenir aquesta en el procés educatiu de l'infant. La biblioteca pública infantil és la síntesi de la pedagogia tradicional (coneixement, mestratge, currículums...) i de la pedagogia lliure (llibertat, autonomia, descobriment, interessos...). No ens ha de sorprendre que els infants valorin més la biblioteca pública que la institució escolar. O que infants de baix rendiment acadèmic i problemàtics a l'aula mostrin entusiasme a la biblioteca. Molts de nosaltres vam aprendre coses a la biblioteca que mai no ens havien ensenyat a l'escola.
Aquesta discrepància no ens ha de fer girar l'esquena entre les institucions. Ans al contrari: seria idoni que escola i biblioteca de barri estrenyessin vincles, es retroalimentessin en serveis, eliminessin duplicitats (els mateixos tallers de Castanyada, els mateixos catàlegs...) i fins i tot, des de l'urbanisme es plantegessin camins educadors escola-biblioteca, inclús, en horari lectiu... L'escola, recelosa de sortir del recinte, i la biblioteca, ansiosa de superar les barreres espacials i obrir-se a més gent, poden trobrar acords d'utilització en un nou perfil: el públic escolar ( l'infant en horari de classe, diferent del públic infantil extraescolar i el públic familiar). De fet ja s'està explorant en etapes d'infantil i cicle inicial, com per exemple, els contacontes pel grup-classe.
Però que passa amb tot el fons de la secció infantil? I la llibertat de descobrir, triar, acomodar-se a llegir i mirar? Tot això ha d'estar tancat fins les cinc de la tarda? Ens hem de preguntar si la biblioteca, que era el "cor" de les institucions escolars del primer terç del segle XX pot tornar-ho a ser, ja sigui dins o fora de l'edifici escolar.
 |
| BC Architects. Biblioteca de Muyinga, Burundi. 2012. La biblioteca és la primera peça d'un complex educatiu que tindrà una escola adjacent. |
El tercer espai és aquell reservat al 'oci. I l'oci canvia segons les persones, els llocs i els temps... Una biblioteca no pot sinó intentar donar cabuda al màxim d'opcions possibles, respectant la llibertat de cadascú. I sempre pot arriscar:
la nova biblioteca central de Helsinki tindrà saunes i bucs d'assaig... Mentrestant, a Catalunya, cada cop és més difícil poder prendre la fresca sense haver de consumir i els adolescents ballen davant dels vidres del CaixaFòrum, del CCCB i del flamant DHUM per poder-se veure mentre assagen. Les biblioteques no poden donar resposta arquitectònica a aquestes necessitats i a tantes altres?
Les biblioteques infantils haurien de començar a pensar-se més com una plaça coberta de gaudi cultural o com un centre cívic amb un fons cultural privilegiat. La cultura és un llibre que es va escrivint al llarg del temps, amb algunes pàgines en blanc i amb d'altres ja escrites que conviden a seguir co-escrivint noves històries. Si un infant està interessat en el modelatge, per exemple, va a la biblioteca a buscar llibres sobre el tema, però l'espurna no pren! Els agafa en préstec i crea a casa! Cal canviar aquest esquema. A la biblioteca, com a seu de la cultura, li falta mig camí encara: ser la seu de la creació cultural. Els infants tenen les ganes i la creativitat; la biblioteca, els referents. Només cal donar l'espai, una mica d'infraestructura i suggerir algunes idees, i d'això el bibliotecari o bibliotecària en sap moltíssim... Això sí, la polivalència de l'espai i l'adaptabilitat són valors a posar per davant de tot.
Per últim, cal reconèixer que avui en dia la cultura, més que consumir es comparteix. D'aquí el omniresent botonet de "Share/Compartir" de la realitat virtual. Compaginar realitat virtual amb material requereix tenir espais on compartir de viva veu pugui ser fàcil i còmode. Els nens i nenes tenen la mateixa necessitat que els adults de clicar al botonet de "Compartir", però no tenen tan d'accés a les eines telemàtiques (són nadius digitals, però no comparteixen un vídeo o article via Twitter, Facebook o Instagram). Darrera la típica escena d'infants amuntegats davant d'un ordinador hi ha una enorme voluntat de compartir, de relacionar-se els uns amb els altres i de participar en projectes col·lectius.
Per tot el que hem dit fins ara, la biblioteca infantil (però també "l'adulta") ha de veure's com un espai total més que un equipament d'oci o cultural específic. El disseny d'aquests espais ha de respondre als valors dels tres per separat: de la casa, la quotidianitat, la comoditat; de l'escola, l'aprenetnatge; i de l'oci, la creativitat i la relació. La biblioteca pot ser fins i tot millor que la casa, l'escola i el club d'aficionats específic perquè és més fàcil compartir, relacionar i relacionar-se.
Per seguir reflexionant, tot aquest debat presenta encara un interrogant: els infants s'han de trobar la biblioteca infantil... feta? O poden formar part d'un procés estructurat de participació ciutadana?
Aquest mateix cicle de reflexió sobre les biblioteques infantils és un indicador clar de la voluntat que hi ha per millorar les biblioteques existents i també les futures. I és en aquesta reflexió i debat on volem incorporar la seva veu i la seva mirada. Què passaria si també els hi preguntéssim als usuaris més petits? I si els deixéssim dissenyar a ells? Què en sortiria?
Algunes referències
- La biblioteca angular.
- Ingrid Bon, Andrew Cranfield i Karen Latimer (eds): Designing Library Space For Children. La Haya, International Federation of Library Associations and Institutions, 2012.
- Sandra Feinberg i James R. Keller: Designing Space for Children and Teens in Libraries and Public Places. Chicago, American Library Association, 2010.
- Geneviève Patte: Déjenlos leer. Los niños y las bibliotecas. México DF, Fondo de Cultura Económica, 2008.
